Llanars Història
Els primers assentaments humans establerts a Llanars daten de l’Edat del Bronze. Dels dos vestigis prehistòrics que hi ha al municipi, el més important és la cova de la Rendilla; aquesta està situada a la base d’una formació calcària, a uns cent metres de desnivell respecte a la riera de Feitús. L’altra cavitat, coneguda amb la denominació de les Salines, presenta unes característiques similars a la cova de la Rendilla. Alhora, anotem que a la finca del mas la Bellabriga, prop dels 1.100 m d’altitud, entre el torrent del Solà d’Amunt i el clot de la Bellabriga, hi ha unes baumes.

La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris. En documents dels anys 1027, 1218, 1247 i 1251, apareix la forma Landars, mentre que els anys 1265, 1309 i 1379 ja hi ha el mot Lanars. Segons el filòleg Joan Coromines, el nom de Llanars és el resultat de l’evolució de la forma landar, grup o conjunt de landes, extensió de terra plana on creixen solament plantes silvestres. Quant a l’àrea geogràfica que abarcava el topònim Llanars, el pare Villanueva, a començament del segle XIX, en parlar de la fundació del monestir de Camprodon al segle X, afirmava que aquest es construí en el Valle de Llanás; Villanueva era conscient que la vall de Llanars s’estenia per tota la clotada camprodonina. En consolidar-se el topònim Camprodon, la denominació originària de valle landarense quedà adscrita només al poble de Llanars.

Les primeres referències escrites indiquen que Llanars era un territori pertanyent, almenys des de 1027, a la jurisdicció del comte de Barcelona. Ramon Berenguer III, dit el Gran, el 17 de desembre de 1118, cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou situat a Llanars; amb posterioritat el comte, per mitjà de testament, llegà al cenobi ripollès aquest domini. Tot i el canvi, la propietat continuà essent reial, i n’exercia la jurisdicció el veguer de Camprodon. Un comentari a part mereix el veïnat d’Espinalba, que va estar sota el domini de les famílies Palera i Descatllar. Galceran Descatllar, el 7 de maig de 1250, va rebre del rei Jaume I el dret que estipulava que els homes d’Espinalba, que li pagaven tribut, estaven obligats en cas de guerra a prendre part en la defensa del castell del Catllar, situat al municipi de Vilallonga de Ter. El rei Jaume confirmà a Descatllar la propietat d’Espinalba com a feu reial el 17 de gener de 1258. L’any 1359 Llanars comptava, demogràficament, amb vint-i-vuit focs.

El príncep Felip I, per un privilegi del 1547, concedí als llanarencs un reglament provisional per regular l’aprofitament dels terrenys comunals. També s’establí una concòrdia entre els usuaris d’aquells a fi d’evitar abusos en les pastures; posteriorment, un ban de 15 de maig de 1664 establia les clàusules que havien de complir els llanarencs amb dret a aprofitar les pastures.

Durant el regnat d’Isabel II, el ministre d’Hisenda, Pascual Madoz, va impulsar, l’any 1855, la desamortització dels béns de l’Estat, l’Església, els ordes religiosos, i els ajuntaments, a fi de vendre’ls i obtenir d’aquesta manera uns ingressos que ajudessin a millorar l’economia estatal. Aquesta mesura va suposar que Llanars perdés les forests comunals. El fet de no poder treure un rendiment de les pastures i els boscos, aspecte vital per a l’economia local, no va entusiasmar els llanarencs, que es van resistir a deixar uns terrenys que havien explotat durant anys. Llanars, per recuperar les seves forests, va recórrer a un intermediari; segons l’acord a què arribaren l’Ajuntament i Vicenç Cànovas el 15 de gener de 1865, aquest es comprometia a adquirir els camps comunals amb els diners que aportessin els llanarencs. Cànovas va comprar les finques de Feitús i Espinalba el juny i setembre de 1866. Actualment, l’Ajuntament de Llanars és l’únic propietari i gestor dels seus comunals, 1.589 hectàrees de boscos i pastures que s’estenen pels veïnats d’Espinalba i Feitús, cosa que representa la meitat de l’extensió territorial del municipi.

La població de Llanars, tal com va passar amb bona part de municipis catalans, es veié afectada per les guerres carlines del segle XIX. Durant la primera guerra (1833-1840) majoritàriament, Llanars estigué subjecte a les ordres de les autoritats liberals establertes a Camprodon. A la tercera contesa civil (1872-1876), els carlins van entrar a Llanars a mitjan 1873. Des d’aleshores fins a la fi de la guerra, Llanars va dependre de la comandància militar carlista establerta a Camprodon. Aquest organisme va imposar obligacions de caire fiscal, agrícola i sanitari. Per assegurar l’alimentació dels cavalls, muls o matxos emprats pels militars per desplaçar-se, o per les persones adscrites al servei de bagatges, es va crear a Llanars un dipòsit de gra i herba; el general Francesc Savalls manà que s’enllestís la construcció l’octubre de 1873. El transport sanitari, realitzat per mitjà del servei de bagatges o de traginers, tenia com a finalitat traslladar militars ferits fins a centres sanitaris; alguns llanarencs participaren activament en aquest servei.

L’entrada en el segle XX va comportar la modernització de la població, amb la millora o implantació de diversos serveis: l’enllumenat elèctric arribà el 1917; la Direcció General de Correus i Telègrafs de Madrid aprovà la creació d’una carteria el 1918; el cos de la Guàrdia Civil s’instal·là a la població el 1925; el 1926 es va construir un nou cementiri en substitució del que hi havia a tocar l’església parroquial, i es va instaurar, el 1935, el servei de la remunta, que feren servir els ramaders de la vall de Camprodon.

La formació del passeig de Maristany
L’origen d’aquest espai públic es remunta al juny de 1923, quan Francesc Carles Maristany va comprar la finca Aulí. Maristany va iniciar, el 1924, la construcció del seu habitatge i l’ordenació de part de la finca, basant-se, possiblement, en models urbanístics anglesos. L’Ajuntament acordà, el juliol de 1925, donar el nom de Concepció Maristany, filla de Francesc, a l’avinguda que s’havia obert arran de la construcció de diverses cases. La mort de Francesc C. Maristany, esdevinguda l’abril de 1929, portà el consistori llanarenc a aprovar, el setembre de 1933, el canvi de denominació del passeig; passà a dir-se avinguda de Francesc Maristany.

La zona de Maristany fou pretesa, des de 1886, per l’Ajuntament de Camprodon, que adduïa la manca de terrenys per poder créixer el municipi. Després de diversos intents, que no reeixiren, el Ministerio de la Gobernación aprovà, per decret de 16 de juny de 1965, l’agregació del passeig Maristany a Camprodon.
Aquest veïnat limita al nord amb la carena de Meianers, a l’est amb la riera del Griu, a l’oest amb la riera del Rodà i al sud amb la confluència d’ambdues. S’hi accedeix per una carretera que surt del final del carrer de la Font d’en Rafel.

Els primers testimonis escrits del nom Feitús es troben en un document de l’any 1249 i en un pergamí de 1563. Les cases que actualment integren aquest barri són: can Valent, la Masó, cal Ros, la cabanya de Ca la Miquela, el Griu, cal Mundo, ca la Miquela, can Fresqüelo, Casassola, can Víctor, ca l’Anna, can Perot, can Barnoia, Escardenya, el Salvador, ca la Bessona, el Rodà, el Massuc, can Tomàs, can Torrents i el Fort. Les cases de pagès són de petites dimensions; consten de planta baixa, on hi ha les quadres, i de primer pis, destinat a habitatge.

La majoria dels masos són de segona residència; el Rodà és l’única casa habitada permanentment. Si bé l’any 1996 el nombre de residents era de prop d’una trentena, l’any 1860 n’hi havia més que no pas al poble: 304, per 280 de Llanars.

El veïnat, en el qual encara persisteix entre els residents la divisió, no administrativa, entre Feitús de Dalt i Feitús de Baix, presenta la majoria dels habitatges agrupats. Alhora, la riera de Feitús, des de l’aiguabarreig de les rieres del Griu i del Rodà fins a desembocar les aigües al riu Ter, és l’eix al voltant del qual s’han conformat els petits barris del Llanarés, el Riberal de Feitús, i el Molinàs o Feitús de Baix.

L’economia del veïnat venia determinada pel fet que les cases tenien poques terres en propietat, cosa que comportà l’explotació o aprofitament de les forests comunals. El tipus de terra i un terreny poc pla dificultaven el conreu de blat, però possibilitaven conrear sègol, trèvol i patates. Quant a la ramaderia, predominava la cria de vaques i ovelles. La disminució d’aquesta activitat va fer que a partir dels anys seixanta del segle XX es produís l’expansió de la pineda.

Abans d’arribar a Feitús, a peu de carretera, hom troba l’oratori de Sant Pere, situat al paratge anomenat el Puig; l’any 1949 es va procedir a la seva reconstrucció. El dia de l’onomàstica del sant té lloc la festa de benedicció del terme de Feitús; després de dir el rosari es beneeix el terme i es reparteix entre els assistents un pa rodó, que rep el nom d’ofrena.
Coneix la Vall
Benvinguts a la vall de Camprodon
Benvinguts a la vall de Camprodon
Batecs de la Vall
POCTEFA - PATRIMC@T
PATRIMC@T projecte cofinançat pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) a través del Programa Interreg V-A Espanya-França-Andorra (POCTEFA 2014-2020).

PATRIMC@T proyecto cofinanciado por el Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER) a través del Programa Interreg V-A España-Francia-Andorra (POCTEFA 2014-2020).
Accessos directes
Què t´ha semblat la web?
Enviar